dilluns, 10 de juny de 2013

GRÀCIES!!!

Només volia agrair-vos el temps que heu dedicat a entrar en aquest blog, amb a les vostres visites he aconseguit l'objectiu....treure un EXCEL·LENT!! :) 

diumenge, 2 de juny de 2013

Per anar concluint: Les principals tesis i autors sobre els estudis en recerca comunicativa

Jameson i el postmodernisme

Frederic Jameson és un crític cultural marxista nord-americà qui ha escrit un bon nombre d’assajos i llibres sobre la postmodernitat. Per l’autor, la postmodernitat és més que un estil cultural, és un concepte de periodització on una de les seves característiques més definitives és que la cultura de masses s’ha convertit en la “dominant cultural” i ha substituït l’alta cultura dels burgesos de l’època moderna.

En les societats capitalistes occidentals, diu l’autor, la cultura postmoderna és una cultura de pastiche, és a dir, que pren elements d’altres cultures i moments històrics per incorporar-los al propi. Aquest fet però, tot i que recurrent en altres períodes i moments culturals, en el sistema actual, es especialment perillós perquè pot fer que desaparegui, amb aquesta adopció, el criteri crític i es consideri vàlida qualsevol forma i expressió cultural. També relaciona aquest fet amb la «mort del subjete» i el fi de l’individualisme, on es dona una pèrdua dels estils personals que generen la cultura pastiche.

L’exemple més definitiu que posa Jameson de la pràctica del pastiche en la cultura moderna és el que anomena el “cinema de nostàlgia”, un bon nombre de pel·lícules dels anys 80 i 90 que intenten recuperar i retornar l’atmosfera de la creació cinematogràfica dels anys 50. Films com En busca del arca perdida, Robin Hood, Regreso al Futuro I i II, i fins i tot La guerra de les galàxies, que evidentment no evoca un temps passat de conflictes interestel·lars, recorren als aires i a les formes dels llargmetratges del període anterior, als mites i els estereotips culturals. Ofereixen doncs, un fals realisme, pel·lícules sobre altres pel·lícules, cosa que, alhora, ens porta a recordar la teoria de les simulacions i la Societat Simulacre de Baudrillard.

Per altra banda, i davant aquesta situació cultural present, Jameson sosté la possibilitat d’enfrontar-se o acceptar la postmodernitat des de quatre punts de vista diferents, tot tenint en compte un acostament també amb regust polític i moralitzant més revolucionari o bé un de més conservador. Les posicions que sosté Jameson les anomena l’antimodern, el propostmodern, el promodern i l’antipostmodern. En aquest sentit, aquestes postures que es poden adoptar, procuren elaborar judicis on “se estigmatice lo corrupto o bien se lo salude como una forma nueva de innovación cultural y estéticamente saludable y positiva” (JAMESON. El giro cultural. Teorías de los posmoderno, pág. 49)



Per acabar, direm també que l’autor, seguint la línia de l’Escola de Frankfurt , considera que la cultura de masses és una cultura comercial sense esperances enfocada absolutament a l’activitat econòmica i que ha deixat enrere la representació ideològica. 

Bibliografia complementària
Storey, John. Teoría cultural y cultura popular. Ed. Octaedro-EUB. 2001

Una de fakes; la guerra dels mons

La nit del 30 d’octubre de 1938, que coincidia amb la nit de Halloween als Estats Units, es va produir un fet sense precedents que marcaria un abans i un després en la concepció i els estudis sobre l’impacte que els mitjans de comunicació poden arribar a tenir sobre les persones, els quals configuren la societat massa. 

Orson Welles, conegut actor de l’època, col·laborant amb la CBS i el Teatre Mercuri, farien l’adaptació radiofònica de La Guerra dels mons, la novel·la de H. G. Wells sobre la invasió marciana a la terra. 

Aquella nit, com a programa especial de la nit de Halloween, es narraria una adaptació de la novel·la, fent creure la ciutadania que els marcians havien arribat a conquistar el món.  Perquè el relat dels esdeveniments resultes creïble, Welles es ficaria en diferents papers de persones que estaven vivint el moment en directe, com especialistes en la temàtica, suposats enviats especials... tot això narrat amb un elevat to de dramatisme,  li conferiria un to molt realista al missatge.



La rebuda d’aquesta narració via ràdio fou clamorosa. La noticia s’escamparia com la pólvora i de punta a punta de la costa d’Estats Units, la gent sortiria al carrer, s’amagaria en refugis i es viurien episodis molt intensos creient que, realment, els marcians estaven envaint la terra després que hores abans s’haguessin vist explosions al planeta Mart. L’efecte d’aquest episodi fou tant important, tot i que Welles havia avisat al principi de la locució que tot era fals, que dies després es va haver de retractar i demanar disculpes públiques pel rebombori que s’havia creat. 


 Tal i com es classifiquen les diferents etapes o models de recerca comunicativa, el període en el que situem aquest moment tant important de la ràdio és el que es coneix com model d’agulla hipodèrmica o the bullet theory del qual vam parlar fa uns post. 
Aquest model, que situava com a eix principal la persuasió, tenia com a objectiu fer creure alguna cosa al receptors del missatge per tal que aquests actuïn d'acord a la voluntat del emissor. 

La situació que s’esdevingué del fake de Welles ha estat un dels exemples més clars del poder que els mitjans tenen sobre la societat.


dissabte, 1 de juny de 2013

El model propaganda

Noam Chomsky escriuria l’any 1990 Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas, un llibre de reflexions i critiques als mitjans de comunicació de masses, especialment enfocat al paper d’aquests als EUA, tot afirmant que actuen dins un model propaganda. El model propaganda és aquell en el qual les grans corporacions mediàtiques generadores d’informació es mouen dins un marc d’interessos particulars en el qual els beneficis econòmics i polítics són el que regeixen la seva manera d’actuar.

“En los países donde los resortes del poder están en manos de la burocracia estatal -mediante el 'control monopolístico sobre los medios de comunicación, a menudo complementado por la censura oficial- resulta obvio que dichos medios, están al servicio de los fines de una determinada elite.” (1)

En aquesta construcció d’informacions, els mitjans de comunicació de massa responen a una economia política capaç d’arribar a una audiència substancial (mainstream media) susceptible a ser convençuda i “comprada”. L’estructura dels mitjans està estudiada i dissenyada per induir allò que volen i necessiten fer creure als espectadors, tot seguint la idea que l’autor bateja amb l’expressió fabricació de consentiment (2) per definir el paper dels intel·lectuals com a fabricants d’opinions i ideologies a Occident.

Chomsky cita també cinc elements o filtres que les empreses de comunicació fan servir en la construcció de notícies i que forma part d’aquesta macroestructura dels mitjans:

1)  Les grans empreses de comunicació, sovint, formen part d’altres grups empresarials més potents (i que busquen resultats econòmics importants) que situa als “generadors d’informació” al mateix pla que qualsevol empresa privada sense ressò mediàtic ni, per suposat, generador d’opinions. Algunes també, són controlades per grans famílies o estan estretament unides a bancs o simpaties polítiques.
2)  La publicitat com a font primària d’ingressos.
3)  La submissió al subministrament de noticies als mitjans de comunicació per part de grans grups empresarials, agències de notícies o informadors.
4)  El càstig o “con la maza dando” com a recurs disciplinar als mitjans de comunicació.
5)  L’anticomunisme, com a religió nacional i com a mecanisme de control de l’opinió pública.

Chomsky, però, ha rebut diferents crítiques a la seva visió sobre el tema com, per exemple, que sempre tendeix a criticar els mateixos mitjans “o la mateixa marca informativa” de certa tendència i de certa ideologia. Critiquen, doncs, una falta de mostreig en la seva crítica que després fa extensible a tot el sector. Per altra banda, també el fet que hi ha un sector de públic que reclama un tipus d’informació i entreteniment “una part de la societat que no vol saber, sinó que, per contra, vol ser distreta i divertir-se fins a morir” (POSTMAN, 1985).






(1)Chomsky, N. Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. (1990). Pág. 21.

(2)Terme utilitzat per primer cop pel periodista W. Lippmann l’any 1921 al finalitzar la I G.M. tot referint-se a la manipulació i control de la consciència pública sense mecanismes violents

La Societat Simulacre

El pensament de Jean Baudrillard s'emmarca en la visió nihilista encetada per Nitsche, el qual considerava que la societat moderna havia perdut pel camí del progrés tots els valors "suprems". En el llibre Cultura y Simulacro Baudrillard,  considerat per molts el "crític dels crítics", ens introdueix la idea de la "societat simulacre", una crítica aferrissada a la pèrdua de valors i realitats que la societat del segle XX es veu abocada. 

En el context de la societat de la comunicació i la informació actuals, amb l'existència de grans xarxes de comunicacions a escala global, els individus semblen allunyar-se dels fets humans, de les realitats i veritats pròpies de la interacció personal i del món "real", una paradoxa que neix i es nodreix en les societats avançades. 

Segons Baudrillard, la extensa circulació d'informació, el xoc entre opinions i tipologies informatives, provoca un "xoc constant d'interpretacions les quals, formen constantment "simulacres" que substitueixen la realitat i la veritat i que aconsegueixen que, finalment, s'esvaeixi la línia entre lo verídic i lo fals. 

"No se trata ya de imitación ni de reiteración, incluso ni de parodia, sino de una suplantación de lo real por los signos de lo real, es decir, de una operación de disuasión de todo proceso real por su doble operativo (...)" (BAUDRILLARD, Cultura y Simulacro. pág. 7) 


A banda, Baudrillard també sosté que aquestes "realitats i veritats" tendeixen a degradar-se a espectacle i són preparades i enfocades cap al consum. La cultura, per exemple, és l'exemple més clar d'aquesta degradació on la producció cultural s'enfoca cap al consumisme massiu, on les modes imperen i on el que un dia és vital, al dia següent ja és obsolet i desfasat. 









Bibliografia complementària
Mayos, Gonçal. Baudrillard i la Societat Simulacre. Barcelona Metropolis. Revista de información y pensamientos urbanos. (2010)


Teoria Culturològica

La teoria culturològica dels mitjans de comunicació sorgiria als anys seixanta de la mà de Edgar Morin i el seu llibre L'Esperit du Temps (1962). L'irrupció d'aquesta teoria marcaria un punt d'inflexió en els estudis sobre mass communicaton research duts a termes fins llavors, trencant amb els esquemes de la teoria funcionalista o models com el de l'agulla hipodèrmica i les concepcions d'estímul-resposta del conductisme. 

La teoria culturològica centra la seva mirada en el TOT, és a dir, no es limita a centrar-se en aspectes limitats o molt concrets de la investigació comunicativa. De fet, com puntualitza Wolf; "la investigación comunicativa que se concentra en factores limitados es aberrante". (WOLF, Contextos y Paradigmas. La Teoría Culturológica. Pág. 112-113) 

De fet, però, l'objecte de l'estudi culturològic no és tampoc un estudi directe dels mass media ni dels efectes que aquests provoquen en els destinataris, sinó un estudi sociològic de les noves formes de cultura de la societat elaborant "una fenomenología sistemática apoyada por una investigación empírica."(WOLF, Contextos y Paradigmas. La Teoría Culturológica. Pág. 113) 

En aquest sentit, la proposta de Morin és donar una visió antropológica als estudis culturals, tot tenint en compte que els individus i consumidors s'inscriuen dins un marc cultural contemporani del qual no es poden deslligar i els condiciona. La cultura de masses forma un univers simbòlic de valors, mites, imatges en els imaginaris col·lectius que, alhora, també s'extrapolen en la vida quotidiana. La cultura de masses,però, no és la única formadora d'aquests univers en les societats contemporànies ja que aquestes són policulturals i es regeixen també per la cultura tradicional i popular, la religiosa...

El que l'autor remarca és que la gran incidència de la cultura massiva es deu a les pròpies necessitats que es generen en les societats contemporànies (degut a les pèrdues de valors sistemàtiques que la industrialització i el món modern ha dut amb el progrés) en els individus, trobant el seu lloc ideal d'expansió allà on s'han creat. 

"Los contenidos esenciales (de la cultura de masas) son los de las necesidades privadas, afectivas (felicidad, amor), imaginarias (aventuras, libertad) o materiales (bienestar)" (MORIN, 1962, 161) 

És a dir, que la cultura de masses afebleix les estructures més primàries dels individus per formar una "agregació d'individus o massa" la qual està al servei de la gran maquinària social generada en les societats contemporànies.