La Teoria Crítica

L’escola de Frankfurt sorgiria l’any 1923 arran de la fundació de l’Institut de Recerca Social, un centre format per una gran majoria d’autors d’origen jueu i que comptaria amb membres com Max Horkheimer, Theodor Adorno, Herbert Marcuse o Jürgen Habermas. En una època convulsa com seria l’adveniment del nazisme i de la II Guerra Mundial, l’escola aturaria la seva activitat fins l’any 1949 i es dissoldria, definitivament, l’any 1969. Donada la quantitat de membres il·lustres amb els que va comptar, es pot dir que va ser una escola multidisciplinària ja que comptaria amb filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, i gent propera als cercles econòmics, jurídics i polítics.

Els pilars de l’escola prendrien com a referent les idees i obres de joventut de Karl Marx, situant la qüestió ideològica i de consciència social com a centre de la seva reflexió. Així doncs, els autors de l’Escola de Frankfurt es centrarien, sobretot, en l’estudi de la supraestructura cultural, ideològica i política, deixant al marge les qüestions d’aspectes més materials i amb base econòmica.

D’aquests estudis sorgiria la Teoria Crítica, una aproximació interdisciplinària que analitza i critica (des de diversos àmbits de les ciències socials) la societat capitalista des d’una visió avaluativa, és a dir, on la qüestió no és tant “què és” sinó “allò que ha de ser”. Alhora, també es desenvoluparia la critica sobre la indústria cultural, on la idea principal es basa en la crítica a l’ús del terme “cultura de massa” ja que consideren que la “massa” no participa de la construcció cultural i que, per tant, no se la pot fer partícip de la degeneració que ha patit la cultura.

“El hombre está en manos de una sociedad que le manipula a su antojo: «el consumidor no es soberano, como la industria cultural desearía hacer creer, no es su sujeto sino su objeto» (ADORNO, 1967, 6).

La consideració que es desenvolupa en aquesta crítica és que en les societats modernes (democràtiques, capitalistes...) la cultura de masses juntament amb el sistema imperant ha exercit de dominador de les persones, fomentant la conformitat en els individus, l’apatia social cosa que beneficia els grups dominants.

“Fabricados expresamente para un consumo distraído, no comprometido, estos productos reflejan, en cada uno de ellos, el modelo del mecanismo económico que domina el tiempo del trabajo y del no-trabajo.” (WOLF, Investigación en Comunicación. Contextos y paradigmas. Teoría Crítica. Pág. 98)

És clar així, que des del punt de vista de la Teoria Crítica, els mitjans de comunicació de massa són vists com a instruments de control social adreçats a la "massa" i controlats pels grups dominats.